Marta Blanco Noel, arqueòloga catalana resident a Manacor des de fa sis anys, va iniciar el grau d’Història a la Universitat de Barcelona i, després d’una estada Erasmus a Itàlia, va completar els seus estudis a la UOC i la Universitat de Lleida. Actualment està finalitzant el màster en Arqueologia Clàssica Aplicada, Recerca i Transferència, impartit conjuntament per la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.
Els seus primers passos en el món de l’arqueologia van ser a Menorca, amb els
Amics del Museu, entitat de la qual n’és avui presidenta i amb la qual excava l’estructura 1 de Torre d’en Galmés. També forma part del
Menorca Archaeological Project, que estudia la recuperació islàmica en període medieval del mateix jaciment, on és responsable de laboratori i tècnica de camp.
Paral·lelament, treballa com a tècnica en seguiments d’obra i ha iniciat La Tangenta, un projecte cooperatiu nascut a Manacor que desenvolupa iniciatives de gestió cultural i educativa amb una mirada crítica, vinculades al patrimoni, la música, les arts escèniques i els processos participatius.
Com va començar la teva relació amb Menorca?
Vaig arribar a Menorca gràcies a un amic, arqueòleg també, que em va posar en contacte amb l’equip d’Amics del Museu de Menorca. No hi havia estat mai i la veritat és que vaig al·lucinar amb la qualitat de la conservació dels jaciments i la importància que es dona al patrimoni.
En quants jaciments de la Menorca talaiòtica has treballat? Hi ha alguna intervenció que consideris especialment significativa per entendre millor aquesta cultura?
En intervencions arqueològiques he participat a Torralba d’en Salort i a Torre d’en Galmés, amb dos equips diferents: Amics del Museu de Menorca i Menorca Archaeological Project. Becatalaiotica ha estat, però, el projecte que m’ha donat una visió més global dels jaciments de Menorca, ja que solem visitar-ne bastants per decidir en quin d’ells es desenvoluparan les intervencions artístiques. Ha estat tot un plaer poder anar-los descobrint i, al mateix temps, anar llegint articles i informes de col·legues que hi han excavat. Crec que no hi ha cap intervenció més important o significant que les altres, m’agrada pensar en totes elles com una recerca integral i global que ens va descobrint diferents vessants d’unes mateixes cultures.
Vas passar de ser alumna i voluntària en campanyes arqueològiques a dedicar el teu treball final de màster a les estructures de combustió de les cases talaiòtiques, els cercles. A què es deu aquest interès per aquest aspecte concret?
De estic acabant el màster sobre recerca i transferència dins de l’arqueologia (URV, UAB i ICAC), però la meva intenció és continuar fent recerca sobre estructures de combustió dins dels espais domèstics. Aquest interès va sorgir tan guiat per arqueòlogues de qui he tingut el gust de poder aprendre, Carmen Lara i Carme Belarte i el seu equip de recerca, com d’una reflexió sobre la nostra quotidianitat i el nostre entorn. Al final, si gairebé sempre ens reunim bevent i menjar al voltant d’una taula, està clar que allò que hi passa té importància.
Ens podries explicar una mica més sobre les estructures de combustió que estàs estudiant. Quina informació aporten sobre la vida quotidiana a l’època talaiòtica?
De les estructures de combustió, les cuines i tots els actes de comensalitat se’n pot treure moltíssima informació: en l’àmbit alimentari podem analitzar les restes òssies d’animals i restes de plantes i llavors consumits, del tipus de fusta que es feia servir com a combustible i, per tant, la configuració del paisatge... L’acte de cuinar i alimentar-se es guarneix d’elements culturals i simbòlics i ens dona també molta informació sobre el contacte amb altres cultures. Les pràctiques de consum i cocció dels aliments deixen uns testimonis materials, sovint ceràmics i metàl·lics, que també són molt interessants d’estudiar, i només la morfologia de les llars de foc o els forns en si també ens expliquen quines necessitats de producció i consum tenien.
Recentment, has estat elegida presidenta d’Amics del Museu de Menorca. Com afrontes aquest nou repte? Quins objectius t’has marcat?
He agafat el relleu de Cecília Ligero, una persona a qui apreciï molt tant professionalment com personalment. Vull seguir la línia que Amics del Museu ha marcat fins ara, intentant aportant totes les idees i energia que pugui. A part de ser arqueòloga, també sóc membra cofundadora de La Tangenta, una cooperativa de gestió cultural i form part d’associacions culturals com Neura a Manacor. Tota la feina que hem fet a Mallorca, organitzant diferents tipus d’esdeveniments socials i culturals amb una visió crítica que enriqueixen el nostre poble, crec que és un bagatge que podré utilitzar com a presidenta d’Amics.
Què ens pots explicar del Programa Becatalaiotica? Com va sorgir la iniciativa i quin impacte creus que ha tingut?
Becatalaiotica sorgeix com a iniciativa d’Amics del Museu de Menorca per tal de dur a terme visites guiades als jaciments d’una manera divertida i original, donant a conèixer aquest patrimoni. El projecte ha anat creixent durant els anys i, posteriorment, s’ha centrat més en el desenvolupament d’intervencions artístiques als jaciments, una altra manera de difusió. Ara mateix estam en un moment de repensar el projecte, que segurament prendrà forma de residència artística de creació i d’investigació... però ep!, això ja no ho puc dir. Anirem informant. Personalment, diria que aquest tipus d’iniciatives són molt necessàries per a acostar el patrimoni al públic general. Cal crear una oferta llaminera i activitats diferents en espais que són pel gaudi de tothom.
Tot i que l’associació té com a objectiu principal la difusió del patrimoni entre la població local, la Becatalaiotica ha portat la cultura talaiòtica a tot l’Estat. Com valores tu la tasca divulgativa que s’està fent des de Menorca cap a fora?
És summament important donar a conèixer el patrimoni de cara a l’exterior, tot i que això sempre ha d’anar acompanyat d’una visió realista de les capacitats del territori per acollir aquestes visites. Crec que com a societat hem d’aprendre a valorar les coses, defensar-les i apreciar-les tot i que no forçosament això vol dir que en traguem cap profit. La tasca divulgativa feta a Menorca fins ara crec que ha estat un encert, però també cal mantenir un equilibri amb la capacitat de l’illa de rebre visitants i que no sigui un desastre, tant social com ecològic. Al cap i a la fi, hem de tenir en compte que els jaciments formen part d’un ecosistema i un teixit social més ampli.
A més de la teva faceta com a arqueòloga i investigadora, li dones molta importància al dibuix. Quin paper creus que juga el dibuix en l’explicació i difusió del patrimoni talaiòtic?
El dibuix i les expressions artístiques permeten imaginar-nos realitats que no hem viscut. En un context com el talaiòtic, d’on no tenim gairebé informació escrita, a part de la materialitat, és un bon exercici mental per tal d’il·lustrar tot allò que hem descobert a partir dels descobriments científics. Crec que és fantàstic poder comptar amb arqueòlegs que sàpiguen dibuixar, que puguin interpretar la informació i després proposar una representació del que s’ha descobert. Cada cop és més freqüent utilitzar aquest tipus d’imatges en contexts divulgatius i crec que és una bona cosa per mirar d’arribar a un públic ampli.
Com creus que ha evolucionat l’interès per la Menorca Talaiòtica en els darrers anys, especialment després de la declaració com a Patrimoni Mundial? Ha canviat la percepció del públic o de les institucions?
Crec que ja es duia anys fent feina per tal de fer difusió del patrimoni i arribar a diferents sectors de la població, tant per part de l’administració com d’associacions com la d’Amics del Museu de Menorca. Haver aconseguit que es declari Patrimoni Mundial ha estat un pas endavant de cara a la conservació i protecció del conjunt arqueològic i històric, però crec que no és un punt final. A escala institucional s’ha de seguir continuar generant polítiques que protegeixin el patrimoni i no el posin en perill i s’ha de continuar apostant per donar suport a associacions i persones que estan dedicant els seus esforços a aquesta feina.
Quins reptes creus que afronta actualment la recerca arqueològica a Menorca?
Crec que el principal repte en l’àmbit de la recerca és continuar incentivant l’aparició de projectes d’investigació que hi hagi possibilitats de publicació dels resultats. Crec que un apropament interessant en aquest sentit és generar projectes que ens permetin comparar i entendre la relació que hi havia entre Menorca i Mallorca en un passat, generant grups de recerca que puguin actuar en tots dos àmbits.
Quin paper creus que han de jugar els joves en la conservació i difusió del patrimoni insular?
S’ha d’aconseguir involucrar el jovent en aquests aspectes, ja que si transmetem el respecte cap al patrimoni aquest perdurarà. És important donar-los espai per fer-ho, proposar activitats que siguin atractives i sobretot, donar l’oportunitat de que puguin decidir com volen apropar-s’hi i quines activitats els agradaria desenvolupar.
Per acabar, tres preguntes ràpides...
Un jaciment menorquí que t’inspiri: Torrellafuda.
Una troballa que hagi marcat la teva carrera: L’última, una llar de foc a l’estructura 1 de Torre d’en Galmés, que excavarem a la pròxima campanya.
Un llibre o autor imprescindible per entendre la prehistòria menorquina: Apostaria per llibres que recullen articles de diferents investigadors, com és el cas de
“Cercles, l’hàbitat protohistòric de l’illa de Menorca”, sota la coordinació d’Octavio Torres i Amalia Pérez-Juez. Crec que donen visibilitat a diferents estudis que es realitzen sobre un mateix tema.