L'arribada de les primeres comunitats humanes a les illes Balears és més tardana que en la resta de les illes mediterrànies, i se situa en el tercer mil·lenni aC, en l'edat del bronze inicial. Els primers pobladors que colonitzen Menorca tenen trets comuns amb els que s'instal·len a l'illa de Mallorca i a les Pitiüses, com també amb les cultures de l'àrea pirenaica oriental i el Llenguadoc, d'on possiblement procedeixen. Malgrat tot, la insularitat propicia un procés de diferenciació cultural que, al llarg del segon mil·lenni aC, allunya la cultura de Menorca i Mallorca de la d'Eivissa i Formentera.

Mentre que les comunitats humanes de les dues illes majors comparteixen bona part dels seus trets principals fins a finals del segon mil·lenni i l'inici del primer mil·lenni aC, en l'edat del bronze final, és a partir d'aquest moment que Menorca comença a desplegar unes característiques pròpies, clarament diferenciades de l'illa veïna, que s'accentuen en la segona meitat del primer mil·lenni, en les fases finals de l'edat del ferro, tot convertint-se en una cultura única i d'una marcada personalitat.
La primera població humana estable de Menorca s'emmarca en els corrents culturals propis de l'Europa occidental del tercer mil·lenni aC, la qual té en el megalitisme, la construcció amb grans pedres col·locades verticalment, el seu tret més visible.
L'evidència material més antiga d'ocupació de l'illa són certs tipus de construccions de caràcter funerari que trobam arreu del territori illenc, concretament el dolmen o sepulcre megalític, l'hipogeu de planta allargada excavada en el subsòl rocós i el paradolmen o coveta natural amb corredor megalític construït. Totes aquestes construccions són tombes col·lectives de petites comunitats en les quals no hi ha diferenciació social entre els seus membres i que desenvolupen una cultura material moble més tost modesta.

Poc sabem de com i on vivien els primers pobladors que van aixecar i emprar aquestes construccions funeràries. Es tractaria d'una població que, possiblement, practicava una economia basada en l'agricultura itinerant o la pastura dels ramats, i que viuria en habitatges improvisats, com ara coves o balmes naturals, o en cabanes fetes amb materials efímers que no s'han conservat.

Al llarg del segon mil·lenni aC es consolida el model d'ocupació del territori i comencen a aparèixer els primers assentaments estables. Són petites agrupacions de cabanes, les anomenades navetes d'habitació o naviformes, que s'aixequen sense cap tipus de planificació prèvia i que, amb tota probabilitat, corresponen a habitatges unifamiliars. Són estructures en forma de ferradura allargada, amb els murs de doble parament fets amb pedres de mida mitjana i amb pedreny petit, amb la porta d'accés orientada al sud i la coberta feta de materials vegetals i fang, que impermeabilitzen l'espai interior.

Aquests tipus d'assentaments, amb un nombre variable de navetes segons cada cas, es troben en llocs planers i sense estructures defensives, en promontoris o caps costaners de difícil accés i fortificats, i en plataformes a sobre dels barrancs del sud de l'illa, des d'on obtenen un important control visual del territori i són fàcilment defensables. Aquests dos darrers tipus de poblats de navetes d'habitació poden indicar-nos que en aquesta època es viu una certa inestabilitat, sense que es pugui arribar a saber si es tracta de la protecció davant d'un perill exterior o si el perill és dins la mateixa illa.

Aquests pobladors dipositen els seus morts a les denominades navetes d'enterrament de planta allargada, que són el resultat de l'evolució en el temps d'estructures funeràries de períodes anteriors (els sepulcres megalítics i les construccions intermèdies entre els sepulcres i les navetes de planta allargada; és a dir, les denominades navetes de tipus intermedi o sepulcres de triple parament i les navetes de planta circular), i també a les coves naturals amb tancament amb mur ciclopi. Són en tots els casos tombes col·lectives.

Les comunitats dels poblats de navetes d'habitació tenen una organització social igualitària i homogènia, i els seus membres es relacionen entre si a través del parentiu, sense que hi hagi centres de poder. Tenen en la ramaderia (de cabres, ovelles, porcs i vaques) el principal mitjà de subsistència, que combinen amb el cultiu de cereals. És possible que també practiquin algun tipus d'activitat comercial, ja que en algunes navetes s'ha constatat el treball de la metal·lúrgia; però practiquen molt poc la pesca i la recol·lecció.

A finals del segon mil·lenni aC, coincidint amb l'edat del bronze final i l'inici de l'edat del ferro, les comunitats humanes que habiten Menorca comencen a experimentar grans canvis. No sabem si aquests són conseqüència de la mateixa evolució interna de la població illenca o de l'arribada de nous contingents de població. En qualsevol cas, es reflecteixen en l'abandonament gradual dels petits assentaments de navetes d'habitació i la seva substitució per poblats de majors dimensions, amb carrers, espais oberts i zones d'usos diversos, que s'articulen entorn de construccions monumentals de caràcter públic en forma de torre: els talaiots. Aquest canvi de model d'assentament es deu a un augment cada vegada més gran de la població i a la necessitat cada cop més important de controlar el territori a fi de satisfer les necessitats d'una població en creixement.

Les dimensions i el nombre de talaiots que hi pot arribar a haver en un mateix poblat, així com l'extensió d'aquests mateixos assentaments, poden indicar una jerarquia entre ells, amb la presència de nuclis principals que abasten i controlen amplis territoris, i una sèrie de poblats més petits subordinats als poblats principals. En qualsevol cas, els poblats talaiòtics sempre es troben en llocs elevats i allunyats de la costa, amb un bon domini visual, i n'hi ha arreu, amb una concentració major a la meitat sud de l'illa, més favorable al cultiu i a l'aprofitament dels recursos hídrics.

La societat talaiòtica, com la precedent, té un model econòmic basat en l'agricultura i la ramaderia. El cultiu de cereals continua jugant un paper important, i la ramaderia se centra encara en la cria de l'ovella i la cabra, i en menor mesura del bestiar boví i porcí, amb un increment dels productes secundaris derivats dels animals domèstics, la introducció d'espècies noves, com la gallina i el conill, i la quasi nul·la pràctica de la pesca i la recol·lecció.

El món dels vius

El talaiot és la construcció més representativa d'aquest període. Es pot descriure com una gran torre troncocònica construïda amb tècnica ciclòpia amb pedres de l'entorn, poc desbastades i en sec. Al contrari que els talaiots mallorquins, els de Menorca presenten formes i tipus molt variats. Els talaiots menorquins són de majors dimensions que els de l'illa veïna, pocs tenen cambra interior accessible a peu pla, d'altres tenen corredors estrets amb rampa, i els més monumentals solen ser massissos i presenten l'espai d'ús a la part superior.

L'aparició dels talaiots, en el trànsit del segon al primer mil·lenni aC, ens indica un trencament respecte al període anterior pel que fa al tipus de construccions, però no amb la tècnica, que entronca amb la d'aquella fase. La funció del talaiot és encara avui incerta. Les teories més esteses són les que defensen que són centres comunitaris de distribució de productes alimentaris en un context social de caràcter igualitari; elements de prestigi i poder de les classes dominants en una societat fortament estratificada o en procés de jerarquització; edificis de caràcter militar i de control del territori; o, en una vessant més simbòlica, elements de cohesió social, ja que la seva construcció requereix d'un esforç comunitari i d'una organització del treball. En qualsevol cas, la varietat dels talaiots menorquins pot indicar que tingueren funcions diverses o que foren construïts en contexts i moments diferents.

A banda dels talaiots, es coneixen edificis construïts amb tècnica ciclòpia que s'adossen a ells. Els pocs recintes excavats avui (Cornia Nou és el més significatiu), deixen constància que no tenen una funció domèstica, sinó que són llocs on es processen els productes derivats de l'activitat agrícola de les comunitats que els utilitzen. Per altra banda, disposam encara de poca o nul·la informació de com i on vivien els grups que construïren els talaiots, una de les grans incògnites, ara per ara, de la prehistòria menorquina.

El món dels morts

El món dels morts de l'època talaiòtica es continua caracteritzant pels enterraments col·lectius. A diferència dels talaiots, que se situen en llocs alterosos, els espais destinats a usos funeraris es localitzen en barrancs, depressions, penya-segats i cales allunyades del món dels vius, i repartits arreu del territori illenc.

En un primer moment s'utilitzen encara les navetes d'enterrament, però s'abandonen gradualment al llarg d'aquest període. La més coneguda d'aquestes construccions és la naveta des Tudons, una tomba col·lectiva construïda amb murs de pedra de doble parament, amb tècnica ciclòpia i en sec. Quan s'hi enterra un individu, les restes òssies dels anteriors es decanten cap a les parets interiors de la naveta, tot esdevenint a la llarga un dipòsit desordenat d'ossos i objectes funeraris.

Paral·lelament a les navetes d'enterrament, en el decurs de la cultura talaiòtica i fins al final d'aquest període, se segueixen utilitzant les coves naturals amb tancament amb mur ciclopi a l'entrada, situades en penya-segats, barrancs i en zones allunyades dels poblats. Són tombes col·lectives en les quals es practiquen rituals només documentats a Menorca: de la disposició dels cossos en posició fetal, fermats i embolicats en una pell d'animal, a rituals específics realitzats amb els cabells dels difunts, que es tenyeixen de vermell, se'n tallen alguns flocs i es fiquen dins uns contenidors cilíndrics de cuir o llenya. En tots els casos, aquestes coves esdevenen vertaderes osseres, en què els cranis reben un tractament diferenciat i que no palesen un tracte preferent i diferenciat entre individus.

Altres tipus de construccions funeràries de l'època talaiòtica són els hipogeus de planta senzilla de forma circular o ovalada i, més endavant, els hipogeus amb porta d'entrada rectangular i planta més complexa, amb presència de columnes en molts casos. És aquest un model que apareix al final d'aquest període i es generalitza en el següent. En aquests tipus d'enterrament es fa evident una certa riquesa en els aixovars funeraris, amb la presència d'armes i objectes ornamentals sumptuosos.

Cap a la meitat del primer mil·lenni aC, es produeixen una sèrie de canvis en la cultura autòctona de Menorca a causa de la creixent jerarquització de la societat talaiòtica i a la influència que a poc a poc van exercint en la cultura indígena les potències colonials que en aquests moments lluiten per al control de la Mediterrània occidental.

Al llarg d'aquest període, els talaiots s'han deixat de construir, i perviuen en els poblats possiblement com elements simbòlics del passat i com a fites en el territori. D'altra banda, sorgeix un tipus d'edifici inexistent fins aleshores, el recinte de taula, una mena de santuari en el qual la comunitat realitza cerimònies de caire ritual i festiu. Aquest període es caracteritza també per la introducció de la metal·lúrgia del ferro i, sobretot, per la construcció de muralles als voltants de certs poblats, tot coincidint amb l'arribada massiva de materials d'importació, especialment àmfores vinàries i vaixella domèstica procedent de la colònia púnica d'Eivissa.

A Menorca no hi ha indicis clars que es produeixi una colonització púnica en el sentit estricte de la paraula, però sí que es constata la intensificació d'un mercat d'intercanvi comercial. Els materials arqueològics que s'han anat trobant en les excavacions, i l'evidència de la pervivència de les tècniques constructives dels períodes anteriors, ens indiquen que en aquesta etapa es mantenen les antigues estructures ideològiques.

El món dels vius

Els cercles dels poblats corresponent als darrers segles de la cultura prehistòrica de Menorca. Es tracta d'un tipus de construcció desconeguda fins aleshores, que pateix reformes i canvis en l'ús i la distribució dels seus espais interiors fins a les èpoques romana i andalusina.

Els cercles són, en trets generals, habitatges adossats els uns als altres sense una planificació prèvia, de planta circular amb murs de pedra de doble parament, amb una única porta d'accés, pati central a cel obert i diferents espais domèstics al voltant seu amb coberta de materials peribles. Associats als cercles hi ha, per una part, les sales hipòstiles, amb coberta de lloses de pedra sustentades sobre columnes del mateix material, destinades a magatzems, i també un gran pati d'entrada en el qual es guardava el bestiar. Als cercles es documenten els elements necessaris per al desenvolupament de l'activitat quotidiana d'una unitat familiar, entre elles el descans, la producció d'aliments, l'elaboració de ceràmica i teixits o el tractament del cuiro i la llana.

Les famílies que habitaven els cercles es dedicaven a la cria de cabres per a la producció de llet, d'ovelles per a l'obtenció de carn, llet i llana, i de vaques i bous especialment per a l'obtenció de llet i com a força de tracció. També tindrien porcs i cavalls. Al mateix nivell, practicaven l'agricultura i, en menor mesura, com en els períodes anteriors, la pesca i la recol·lecció eren activitats residuals o secundàries.

La segona construcció representativa d'aquest període és el recinte de taula, l'element protagonista del qual és la taula pròpiament dita, un pilar vertical situat al centre del recinte damunt del qual es recolza una altra pedra col·locada en posició horitzontal respecte d'aquell, com una gran T. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquest tipus de construcció coincideixen en la localització d'una zona de cendres i d'acumulació de restes d'anyells i cabrits al costat de la taula i d'una concentració d'àmfores trencades al voltant seu, a més de fragments de vasos de ceràmica talaiòtica i púnica, relacionats amb el consum dels animals. Es creu que en els recintes de taula la comunitat practicava cerimònies i rituals en què no faltaven el vi ni el consum de carn.

El món dels morts

Les navetes d'enterrament formaven part del passat i és aquest el moment en què, malgrat que es continuen utilitzant les coves naturals com a llocs d'enterrament, es configuren les grans necròpolis de coves artificials o hipogeus, tant a la costa com a l'interior de l'illa. En aquest darrer període de la prehistòria de Menorca es generalitzen les coves de grans dimensions amb compartimentacions i detalls funcionals diferents a l'interior.

Aquests hipogeus són tombes col·lectives en les quals es practiquen diferents rituals funeraris. Per una banda, es col·loquen els cossos damunt civeres o dins taüts de fusta acompanyats de l'aixovar funerari, i per una altra, hi ha els enterraments en calç. Tant en un cas com en l'altre, els objectes de bronze en els aixovars redueixen la seva presència en favor dels de ferro. No hi ha distincions en el tractament dels cossos. De fet, tots els individus s'enterren junts, sense diferenciació de sexe ni edat, encara que sí que es detecta que certs individus tenen aixovars més rics que la resta.

Els enterraments en calç viva són una novetat d'aquesta època. La calç s'abocava damunt del cos i de l'aixovar per tal d'accelerar la consumició de les parts blanes i sanejar la tomba. En certs casos, sembla que es practicava la cremació col·locant prèviament pedres calcàries o pols de calç damunt del cos. Aleshores, el foc consumia les parts blanes al mateix temps que la pedra es convertia en calç viva i, quan solidificava, es dipositaven les restes dintre de l'espai funerari. Es desconeixen les raons per la preferència d'un o altre ritual, però tot indica que respon a tradicions diferents establertes en el si de cada clan familiar.

Les fonts clàssiques permeten saber de l'existència dels foners baleàrics com a mercenaris al servei dels exèrcits cartaginesos, que en ressalten la seva habilitat i eficàcia en les batalles. Ja en el segle V aC són reclutats per lluitar en les guerres grecopúniques, i en el segle III aC, en el mateix bàndol, en els enfrontaments contra els exèrcits romans en les Guerres Púniques, quan aquests comencen a guanyar territori enfront de Cartago i a deixar palesa la seva hegemonia en la Mediterrània.

Els autors clàssics es refereixen als foners baleàrics dient que cobren els seus serveis en monedes que després gasten en vi i dones. En aquest sentit, es constata que la presència del vi queda ben documentada en els rituals i les cerimònies religiosofestives que es practiquen en els recintes de taula, mentre que les dones tenen una significació important tant pel que fa a les feines que desenvolupen en l'àmbit domèstic com per la seva capacitat reproductiva. Les relacions comercials que els menorquins mantenen amb els pobles de la Mediterrània es basa, principalment, en l'intercanvi i la transacció de productes, com ara el vi, l'oli i els objectes sumptuaris, a canvi, possiblement, dels productes que derivarien de l'activitat ramadera local.

La derrota cartaginesa en la Segona Guerra Púnica significa l'inici de l'expansió progressiva del poder romà arreu de l'àrea mediterrània. Amb la conquesta i la incorporació de les illes Balears, l'any 123 aC, als territoris de la República romana, es desencadena l'aculturació gradual dels pobladors indígenes que, a poc a poc, van adoptant els estils de viure originaris de Roma. Tot d'una la població encara viu als poblats i continuen utilitzant les antigues necròpolis, on perduren durant un cert temps tradicions i idees de la cultura autòctona; però la llengua i els costums romans s'imposen finalment en la cultura indígena, que s'homogeneïtza amb la resta de cultures de l'àrea d'influència romana.