Els components del bé

Se situa a l’oest de Menorca a la zona coneguda com ses planes de Ciutadella, al municipi del mateix nom. Es tracta de terrenys molt plans, inserits a les depressions argilenques d’origen càrstic d’aquesta part de l’illa, que han albergat des de la prehistòria fins al present els sòls més cobejats per a l’aprofitament agrícola i ramader. L’alta fertilitat i el bon drenatge d’aquests plans explica que encara avui constitueixin un dels paisatges amb més vida agrícola i ramadera del Migjorn.

El paisatge té els trets del peculiar mosaic agroforestal menorquí, encara que aquí amb més presència de pastures i cultius farratgers per la fertilitat dels sòls, que s’alternen amb taques de vegetació natural, formada per màquies d’ullastre i llentiscles, esquitxades per alguns alzinars i pinars. La importància i molt alt valor biològic i ecològic d’aquestes formacions arbòries ha significat que un ampli espai que envolta els poblats de Torrellafuda i Torretrencada sigui considerat com a hàbitat d’interès comunitari (Directiva Hàbitat, 1992, de la UE).

Les finques agrícoles estan delimitades per la tradicional malla de paret seca i inclouen nombroses restes etnològiques associades a la cultura de la pedra. L’àmbit es troba a cavall entre dues de les unitats paisatgístiques significatives de l’illa: les planes ramaderes del nord i els plans agrícoles del sud de Ciutadella (PTIMe, 2003).

Constitueix un lloc de molt alta densitat en termes arqueològics, en el qual s’han inventariat 36 jaciments en una àrea de 440 hectàrees. S’hi emplacen els vestigis de tres poblats talaiòtics (Torrellafuda, Torretrencada i es Tudons). També es localitzen quatre talaiots que teixeixen una xarxa d’intervisibilitat fortament connectada amb els altres talaiots presents en aquesta part de l’illa.

Dos d’aquests poblats aporten vestigis de construccions úniques i exclusives de Menorca. El poblat talaiòtic de Torretrencada es distingeix per albergar una de les taules més espectaculars de Menorca, singular per la seva pilastra adossada. A més, es dona la circumstància que aquest assentament va romandre habitat en època romana i islàmica. A l’espectacular jaciment de Torrellafuda, un dels grans poblats emmurallats del període Talaiòtic Final, s’hi identifica un recinte de taula i vestigis de les monumentals cases circulars. Les grans dimensions de les lloses donen una idea de la monumentalitat que degueren tenir aquestes construccions, que van estar en ús fins a l’època islàmica.

El component conté restes interessants de l’ancestral enginyeria de l’aigua, incloent-hi sistemes de recollida, canalitzacions excavades a la roca i pous. En termes del binomi aigua-assentament, destaca Torrellafuda com un dels millors exemples que mostren la relació d’un poblat amb una bassa temporal, que encara continua mantenint una gran importància ecològica. Per contra, a Torretrencada es conserva un dels exemples més excepcionals dels estanys coves prehistòrics.

Els plans i les zones deprimides del terreny han estat l’assentament preferent de les construccions funeràries de la prehistòria menorquina. En aquest cas, a diferència de les petites elevacions on s’assenten els talaiots, els àmbits funeraris ocupen llocs amb topografia lleugerament còncava i formen espais visuals recollits sobre si mateixos, escassament intervisibles. El component exemplifica bé aquesta predilecció, atès que alberga tres navetes d’enterrament (es Tudons, Binipati Nou i Son Camps) en aquesta mena de posició topogràfica i nombrosos hipogeus en coves artificials de diferents tipologies.

Les navetes funeràries, sempre orientades cap al quadrant sud-oest, són edificis que no tenen comparació amb cap altre de les illes Balears i de les cultures mediterrànies de l’època. En aquest context, ressalta la naveta des Tudons, sens dubte la tomba més famosa i exclusiva de la prehistòria de Menorca. La seva construcció es remunta a la fi de període Naviforme i les datacions indiquen que el seu ús es va prolongar fins al segle ix aC, ben avançat el període Talaiòtic.

El component es distingeix per ser una zona amb alta concentració de monuments funeraris singulars que il·lustra nítidament les relacions espacials entre el territori dels vius i el dels morts.

Atributs principals: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Naveta des Tudons. És el monument més ben conservat i més representatiu d’aquesta mena d’obres úniques i exclusives de Menorca, que van marcar una fita en l’evolució de les construccions ciclòpies funeràries d’aquesta cultura. Les navetes funeràries constitueixen una de les expressions més genuïnes que van aportar les comunitats d’aquesta illa a la prehistòria de la Mediterrània. A més, té un patró d’orientació que exemplifica la singularitat i excepcionalitat d’aquests edificis en termes arqueoastronòmics (criteri iv).
• Poblats talaiòtics. Els poblats de Torrellafuda i Torretrencada alberguen vestigis de les monumentals cases circulars i recintes de taula, monuments únics i exclusius de Menorca (criteri iv). Torrellafuda representa també un dels grans poblats que es van desenvolupar durant el període Talaiòtic Final. En tots dos casos, el seu ús es va prolongar fins a l’època islàmica, aportant exemples excepcionals de persistència en el temps en relació amb altres cultures similars a l’àmbit mediterrani (criteri iii).
• Paisatge associat. Els nombrosos llocs arqueològics presents articulen en l’àmbit del bé un excepcional paisatge monumental prehistòric totalment integrat en el paisatge agrícola viu característic d’aquestes planes càrstiques i exemplifiquen així un procés excepcional de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric (criteri iv). També és un àmbit representatiu de l’harmònica convivència dels monuments prehistòrics amb els usos tradicionals (criteri iii).

Atributs immaterials.
La naveta des Tudons constitueix una icona de la identitat insular i un dels símbols de l’imaginari col·lectiu menorquí.

Protecció del component i usos del sòl
El 96 % dels vestigis arqueològics inventariats en aquest espai estan declarats com a bé d’interès cultural (BIC), que inclouen la totalitat de les manifestacions esmentades com a atributs. La major part de l’àmbit està reconegut i protegit pel Pla Territorial Insular (PTI, 2003) en qualitat d’àrea natural d’interès territorial (ANIT). Les vores extremes del component es reconeixen com a àrees d’interès agrari (AIA). A més de la protecció que estableix el PTI, la pràctica totalitat del component està inclòs a la Xarxa Natura 2000. A tots aquests nivells de protecció, s’hi afegeix que la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic (AIP). Aquestes determinacions territorials promouen, a través d’una estricta regulació d’usos, la conservació de l’espai natural i agrari i són absolutament compatibles amb la preservació del patrimoni prehistòric i històric, així com amb els paisatges que alberga.

Aquest component del bé es localitza al sud-oest de l’illa, al municipi de Ciutadella. La zona nord i central d’aquest presenta terrenys plans similars en composició als de la unitat C1, fèrtils i aptes per a l’aprofitament agrícola i ramader. Aquí també predomina, en gran part, el singular agroecosistema menorquí esquitxat de màquies i garrigues d’ullastre, amb la presència de pinars mediterranis, tots considerats com a hàbitats forestals d’interès comunitari per la citada Directiva Hàbitats de la UE.
Cap a la mar, el terreny, sempre calcari, és més aspre i rocós, amb sòls prims i pedregosos, històricament no conreats i coberts per una valuosa marina d’ullastre, amb matoll divers i presència d’alzinar i pinar. Al front marítim, de penya-segats mitjans i baixos, destaca per la seva singularitat i elevat valor ecològic l’aiguamoll del prat de Son Saura, a la desembocadura del canal de ses Abelles, amb vegetació higròfila i pastures fresques, fins i tot a l’estiu. Aquest canal en realitat és un barranc poc pronunciat, un espai lineal, recòndit i invisible des de la superfície culminant de la plataforma, que alberga una sèrie de llocs funeraris.
Encara que les dades indiquen que la caça i la pesca no tenien pràcticament cap incidència en l’economia de les comunitats prehistòriques, les zones humides, en canvi, proveïen de materials vegetals importants. Així, els joncs o el canyís es van emprar per a la fabricació de cordes i fils i la construcció de sostrades. D’altra banda, els aiguamolls constituïen i constitueixen zones de pastura per al bestiar durant el període estival. Les mostres preses en aquests ambients mostren una gran abundància de tàxons característics de zones intervingudes des de l’Edat del Bronze. D’aquesta manera, el component aporta un espai natural ben conservat que ha estat emprat des de la prehistòria per a les activitats agropastorals i l’obtenció de recursos bàsics, la qual cosa permet complementar i entendre millor la relació de les comunitats amb el medi.

La major part de l’àmbit està inclòs en la unitat paisatgística de les planes agrícoles del sud de Ciutadella. Per contra, la franja est, que alberga les zones inundables, s’integra a la unitat de barrancs i plataformes del Migjorn occidental.

En aquest espai de 546 hectàrees han estat catalogats 34 jaciments arqueològics. S’hi localitzen els vestigis de vuit assentaments prehistòrics, dos dels quals es corresponen amb restes d’habitació del període Naviforme (Son Saura i sa Cova). No obstant això, el poblat prehistòric que presideix aquest component és Son Catlar (figura 2.a.vii.4). Aquest gran poblat talaiòtic, estratègicament emplaçat sobre una petita elevació calcària que domina el seu entorn, constitueix un dels conjunts monumentals prehistòrics més emblemàtics de Menorca. És conegut per l’espectacular muralla que l’envolta, aixecada en el període Talaiòtic Final, les torres del qual presenten trets que evidencien un procés d’hibridació cultural púnic-talaiòtica. També a les seves proximitats es localitza una pedrera d’ortòstats, que permet aportar un coneixement afegit sobre les tècniques ciclòpies desenvolupades per les comunitats talaiòtiques. A la línia de costa, al sud, es localitzen restes d’assentaments primitius i recintes funeraris en coves.

El component alberga vuit talaiots. D’aquest, el talaiot sud de Son Catlar és el que es configura com el gran coll d’ampolla a la xarxa de connectivitat visual, seguit dels dos talaiots restants del poblat, que, al seu torn, separen dues xarxes diferenciades.

A Son Catlar, el poblat talaiòtic més extens de l’illa, també hi ha el recinte de taula més gran dels que es coneixen a Menorca, que fins i tot disposa de dues entrades. També en el perímetre emmurallat del poblat s’identifiquen nombrosos vestigis de les monumentals cases circulars del Talaiòtic Final.

El territori funerari queda clarament definit en aquest component i es consoliden com a llocs fronterers entre diferents àmbits. Es registren nombrosos hipogeus en coves artificials i expressions funeràries de tipologies singulars com a abrics naturals amb tancament ciclopi i hipogeus de planta de forn. Una part substancial d’aquestes manifestacions es localitzen a l’est de la zona nord del component a l’entorn de Son Catlar. A la meitat sud, destaca la concentració de restes funeràries al barranc del canal de ses Abelles, que desemboca a l’aiguamoll del prat de Son Saura, així com la presència d’una naveta d’enterrament (sa Cova). També es localitza una altra concentració funerària interessant al llarg de la costa, a les proximitats de la cala de Son Vell.

El reticle de paret seca envolta el paisatge del component, amb menys intensitat a les zones humides i de barranc i hi alberga múltiples expressions d’alt interès etnològic corresponents a la cultura històrica de la pedra, com les barraques.


Atributs principals: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Son Catlar. És el poblat talaiòtic més gran i un dels conjunts prehistòrics més emblemàtics de Menorca. L’interior del seu perímetre emmurallat acull quatre talaiots i excepcionals expressions ciclòpies exclusives de Menorca, entre les quals s’inclouen el recinte de taula més gran de l’illa i vestigis de les monumentals cases circulars (criteri iv). El conjunt aporta múltiples evidències materials sobre el tipus de vida i els costums dels seus pobladors, aportant una finestra excepcional al coneixement d’aquestes comunitats prehistòriques (criteri iii).
• Paisatge associat. La relació amb el paisatge poc alterat en què s’insereixen els vestigis de la prehistòria, que abasta plans característics de l’agroescosistema menorquí, àrees pedregoses, barrancs, penya-segats costaners i aiguamolls, aporta un testimoniatge excepcional i representatiu dels diferents patrons d’assentament i processos d’ocupació, coherents detalladament amb el variat potencial agroecològic d’un territori de recursos limitats que evoluciona al llarg dels diferents períodes de la prehistòria insular (criteri iii).

Protecció de l'àmbit i usos del sòl
El 91 % dels jaciments arqueològics inventariats en aquest espai estan declarats BIC, incloent-hi la totalitat de les construccions ciclòpies citades més rellevants. En atenció als alts valors ecològics i paisatgístics, la majoria de l’espai està qualificat d’àrea natural d’especial interès (ANEI) o àrea natural d’interès territorial (ANIT). Dins de les ANEI, les zones inundables, les formacions forestals d’interès comunitari i els penya-segats costaners veuen reforçada la seva protecció com a àrees naturals d’especial interès i alt nivell de protecció (AANP). Tots aquests espais estan inclosos a la Xarxa Natura 2000. Només la franja del nord-oest del component és considerada àrea d’interès agrari (AIA). Finalment, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic (AIP). Totes aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció dels terrenys mitjançant una estricta regulació d’usos i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric, històric, paisatgístic i natural que alberga el component (vegeu la secció 5.b).

(Foto: Francisco Javier Sanchez.)

El component del bé es localitza a la zona central del Migjorn, a cavall entre el municipi de Ferreries i el des Migjorn Gran. Es desplega sobre un paisatge espectacular de molt alt valor natural situat entre els barrancs de Trebalúger i Son Fideu. Aquesta zona de barrancs alberga una mostra excepcional dels penya-segats d’interior que hi ha només en aquesta part de l’illa i que constitueixen hàbitats de gran importància per a algunes espècies d’ocells i plantes rupícoles.

La formació d’aquests barrancs per processos càrstics de dissolució de les calcàries, col·lapses i incisió de la xarxa fluvial sobre la plataforma calcària miocènica expliquen la proliferació de cavitats que s’obren a l’exterior a les parets i talussos dels penya-segats que voregen els barrancs. Les coves, a més de ser un hàbitat únic de diverses espècies, han estat també llocs profusament emprats per les poblacions prehistòriques, especialment com a recintes funeraris. En aquest sentit, es pot afirmar que l’àrea constitueix un singular laboratori de l’evolució cultural i natural. L’àmbit està plenament inserit i és molt representatiu de l’anomenada unitat paisatgística de barrancs i plataformes del Migjorn occidental.

Constitueix un paisatge extremadament dens en termes arqueològics, ja que s’han inventariat 24 jaciments en un reduït àmbit de 107 hectàrees. Hi destaca la presència d’assentaments naviformes, entre els quals sobresurt el poblat de navetes d’habitació de Son Mercer de Baix (1400 aC), que constitueix l’assentament més ben conservat d’aquesta tipologia d’hàbitat, juntament amb el des coll de cala Morell, al nord de l’illa. El valor estratègic del poblat és ressenyable. No en va, es va construir en un lloc des del qual es domina la confluència dels dos barrancs amb la clara intenció de controlar aquests corredors des de la mar a l’interior de l’illa. Per la seva singularitat, al poblat destaca la cova des Moro, l’únic cas documentat de naveta d’habitació dotada de cobertes realitzades en pedra.

Així mateix, es localitzen dos talaiots que mostren la continuïtat d’ocupació després del període Naviforme. Però a més de les expressions dels vius, el món funerari, a resguard als penya-segats, adquireix en aquest component una força inusitada. Aquí hi ha diversos hipogeus en coves de diferents tipologies, incloent-hi coves naturals i excavades, hipogeus de planta de forn i coves amb mur ciclopi. Al costat de les navetes d’enterrament, les coves i abrics naturals amb tancament ciclopi constitueixen el paradigma de les tombes col·lectives durant el Naviforme i períodes posteriors. D’aquesta manera, l’alta concentració de necròpoli i restes funeràries als penya-segats il·lustra nítidament les preferències territorials funeràries que es van mantenir en aquest període i, fins i tot, des de les primeres etapes del poblament insular.

D’entre totes les expressions presents de coves d’enterrament cal destacar la cova des Pas, situada al barranc de Trebalúger. Les datacions radiocarbòniques situen l’ús d’aquesta cova entre el 1200 i el 800 aC, és a dir, des dels inicis del període Talaiòtic. Les seves condicions ambientals excepcionals han permès aportar múltiples evidències sobre la cultura material associada als singulars rituals d’enterrament col·lectiu d’aquesta època i sobre la importància que tenien en la vida social d’aquestes comunitats. A l’interior d’aquesta cova es van recuperar materials arqueològics excepcionals i únics, alguns fabricats en fusta, com els baiards per transportar els difunts. També són destacables, per la seva raresa a la Mediterrània i Europa continental en general, les troballes d’anelles i comptes d’estany pur. La seva inaccessible localització al penya-segat contextualitza bé l’enorme esforç que suposava elevar els difunts fins a la cambra funerària.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Són Mercer de Baix. El poblat inclou una de les millors mostres de navetes d’habitació representatives dels assentaments propis del període Naviforme, que a Menorca marquen el pas del període constructiu megalític al ciclopi. Aporta, així mateix, l’únic cas documentat de naveta d’habitació que compta amb coberta de pedra (criteri iv). Juntament amb la resta d’assentaments navifomes de l’àmbit, el conjunt subministra importants referències sobre la gènesi d’una cultura insular desapareguda que es va caracteritzar per les seves construccions ciclòpies (criteri iii).
• Cova des Pas. Constitueix un jaciment singular que ha proporcionat múltiples evidències materials, algunes úniques i exclusives de Menorca, per al coneixement de les pràctiques funeràries col·lectives entre el final del període Naviforme i la fase inicial del període Talaiòtic. Aporta així una finestra excepcional al coneixement de les creences i els costums funeraris d’aquesta societat prehistòrica (criteri iii).
• Paisatge associat. L’àmbit constitueix una mostra excepcional d’un paisatge d’excel·lent valor natural i arqueològic, ben conservat i escassament alterat des de la prehistòria, que es manifesta com un laboratori singular de l’evolució cultural i natural (criteri iv). La disposició dels assentaments en aquest espectacular paisatge i la ubicació dels recintes funeraris en penya-segats brinden un testimoniatge excepcional del procés d’ocupació inicial i d’adaptació humana durant la prehistòria a aquests paratges solcats pels barrancs de l’interior de l’illa (criteri iii).

Protecció del component i usos del sòl
El 87 % de les restes arqueològiques inventariades en aquest espai estan declarats com a bé d’interès cultural, en particular els llocs rellevants esmentats. En atenció als seus valors naturals, patrimonials i paisatgístics, l’àmbit de barrancs està reconegut i protegit pel Pla Territorial Insular (PTI, 2003) en qualitat d’àrea natural d’especial interès i alt nivell de protecció. La resta figura com a ANEI. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Aquestes determinacions territorials, les de més nivell de protecció ambiental i paisatgístic, són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni cultural, paisatgístic i natural que alberga el component (vegeu la secció 5.b).

L’àmbit del component se situa a l’àrea central de la plataforma miocènica del sud de Menorca, compresa entre els barrancs de Torrevella i Son Boter (municipis des Migjorn Gran i Alaior), i guarda una estreta relació amb la unitat de paisatge anomenada barrancs i plataformes del Migjorn oriental. Aquesta unitat alberga molts dels elements més característics i singulars del paisatge menorquí, amb molt alts valors en geodiversitat, biodiversitat i trama rural. A això, s’hi sumen interessants trets de visibilitat, lligats a la peculiar organització del relleu. Els dos barrancs que delimiten l’àrea van constituir importants fites en l’estructuració del paisatge a l’època talaiòtica. Al sud-est de l’àmbit se situa l’aiguamoll del prat de Son Bou, un espai natural que ha estat emprat des de la prehistòria per a les activitats agropastorals i l’obtenció de recursos bàsics.

El Migjorn central es caracteritza topogràficament per una major elevació relativa respecte als sectors occidental i oriental i per la presència destacada d’una sèrie de barrancs encaixats al potent gruix de les roques calcàries miocenes que compartimenten la plataforma en diferents peces. Aquests barrancs presenten talussos i escarpes de diverses desenes de metres i petites planes al·luvials als seus fons.
La manera d’habitar aquest espai i el sistema d’assentaments s’adapta amb coherència, des de la prehistòria fins a l’actualitat, a aquesta arquitectura física de plataformes, barrancs, fons al·luvials i aiguamolls costaners. A la planícia calcària, compartimentada i més accidentada per la presència dels barrancs, no apareixen grans depressions argilenques com a les planes de Ciutadella. Sí que abunden, per contra, petites depressions càrstiques o dolines i nombrosos canals, llits plans de petits torrents, afluents penjats dels barrancs. A les dolines i als canals s’acumulen les argiles de descalcificació, que donen lloc a sòls molt fèrtils, utilitzats tant avui com antany per l’agricultura, encara que dispersos en el territori entre freqüents afloraments calcaris. Aquests afloraments constitueixen els punts més conspicus de les plataformes i són els llocs preferents d’assentaments talaiòtics —en concret dels talaiots— i en època històrica, dels habitatges rurals tradicionals menorquines —les cases de llocs.

El contrapunt topogràfic de les plataformes convexes, cobertes tant avui com en el passat per un mosaic bigarrat de terres de cultiu i màquies d’ullastre entre voltes de pedra, són els espais còncaus dels talussos, escarpes i fons dels barrancs. Aquests apareixen entapissats d’alzinar i matoll als trams de menys pendent, d’excepcional interès botànic i ecològic. Als penya-segats verticals, tant als que miren al fons dels barrancs com a la mar, abunden grutes i coves càrstiques, amb presència freqüent de llocs d’enterrament en espais recollits sobre si mateixos i desconnectats visualment de les plataformes.
Constitueix un lloc molt dens en termes arqueològics i es comptabilitzen 63 jaciments inventariats en aquest espai de 667 hectàrees. Presenta també una gran densitat i diversitat d’assentaments talaiòtics, a més d’algunes restes de navetes d’habitació, sense que es pugui observar un únic lloc central de grans dimensions, com ocorre al component C2 amb Son Catlar o al component C5 amb la Torre d’en Galmés. D’aquesta manera, les evidències indiquen que aquest territori estava controlat pels habitants de diversos assentaments de dimensions mitjanes, com el de Sant Agustí, que va estar habitat fins a finals de l’època islàmica.

Quatre dels poblats talaiòtics identificats amb l’àmbit presenten els vestigis de sengles recintes de taula (Sant Agustí, Torrenova d’en Jordi Marc, Santa Clara i Binicodrell de Baix) i a diversos assentaments es conserven restes de cases circulars (per exemple a Sant Agustí). La representativitat de les tipologies d’assentament es completa amb la presència de restes de navetes d’habitació. També es localitzen sales hipòstiles com la des Galliner de sa Madona, una petita joia arquitectònica exemple de moltes altres que hi ha aïllades al camp menorquí. El recinte va ser emprat com a estable pels parcers fins a finals del segle xix.

És un territori on els talaiots tenen un protagonisme rellevant en la monumentalització del paisatge. Ja que s’han comptabilitzat dotze construccions d’aquest tipus. Presenten una àmplia diversitat tipològica i hi sobresurt un dels talaiots del poblat de Sant Agustí, conegut també com ses Bigues de Mata. Es tracta d’un dels talaiots més ben estudiats des del segle xix, en què destaca la seva gran cambra circular interior, que presenta una coberta de lloses planes sustentades sobre dues columnes polilítiques —una singular pervivència constructiva del Naviforme—, així com l’excepcional presència de bigues de fusta d’ullastre. El talaiot de Sant Agustí es configura com el punt central i de més connectivitat de la xarxa d’intervisibilitat dels talaiots d’aquesta zona.

Com és habitual, els espais funeraris se situen preferentment a les depressions. Als dos barrancs que delimiten l’àrea, s’hi localitzen múltiples coves sepulcrals que queden fora de l’àrea de visibilitat dels assentaments. Més de 40 manifestacions de diferents tipologies i períodes estan situades en aquests espais funeraris, incloent-hi diverses necròpolis, coves artificials, coves amb mur ciclopi i hipogeus de planta de forn, propis del període Naviforme. Entre aquestes coves destaca la cova des Coloms, situada a la paret est del barranc de Binigaus, a escassa distància del poblat de Sant Agustí. Es tracta d’una grandiosa cova d’origen càrstic que sorprèn per les seves dimensions extraordinàries. Les excavacions dutes a terme els anys 1914 i 1915 van aportar importants materials del període talaiòtic, entre els quals destaquen les conegudes banyes de bou, fabricades en bronze.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Poblats talaiòtics - taules i cases circulars. Els diferents poblats talaiòtics del component compten amb una nodrida representació de recintes de taules i cases circulars, expressions úniques i exclusives de Menorca que corresponen al període Talaiòtic Final (criteri iv).
• Talaiots. Constitueix el component que alberga la quantitat més gran, la diversitat tipològica i l’originalitat de talaiots. Així mateix, és una de les àrees de l’illa que exemplifiquen més bé el rellevant protagonisme d’aquestes construccions en la monumentalització i articulació del paisatge talaiòtic. A Sant Agustí es documenta la singular pervivència de la tècnica constructiva de sostrades construïdes amb lloses de pedra sorgida en el Naviforme (criteri iv).
• Diversitat d'expressions ciclòpies. El component alberga una mostra significativa de la majoria de les construccions ciclòpies d’aquesta cultura, incloent-hi la millor representació de les sales hipòstiles aïllades distribuïdes pel territori insular, així com una alta diversitat de recintes funeraris corresponents a diferents tipologies i períodes (criteri iv). En conjunt, aporta una sèrie d’expressions que il·lustren un procés cultural evolutiu únic en la prehistòria de les illes de la Mediterrània (criteri iii).
• Paisatge associat. L’envolupant paisatgística del component, que acull múltiples expressions de l’arquitectura ciclòpia de Menorca, se sustenta en el peculiar agroecosistema menorquí, caracteritzat per un paisatge vegetal en mosaic que presenta moltes similituds amb el que els antics pobladors van ajudar a forjar des de mitjan segon mil·lenni abans de Crist. Inclou representacions ben conservades d’espais naturals com barrancs i aiguamolls costaners que contextualitzen de manera excepcional l’escenari de les activitats funeràries i pastorals d’aquestes comunitats (criteri iv).

Atributs immaterials.
Exemplifica un model prehistòric d’assentament en afloraments calcaris que ha perdurat fins a l’actualitat i representa un coneixement que ha perviscut a través de la història i que avui s’observa en la localització dels habitatges rurals tradicionals menorquins de la zona (criteri iii).

Protecció del component i usos del sòl
El 85 % dels jaciments arqueològics inventariats en aquest espai estan declarats BIC, incloent-hi, evidentment, els principals atributs citats del component. El molt alt valor geològic, ecològic, cultural i perceptiu d’aquest paisatge de barrancs, penya-segats i aiguamolls costaners, i el seu bon estat de conservació, l’ha fet merèixer un alt nivell de protecció tant per part de la legislació ambiental com pel Pla Territorial de Menorca. Els barrancs, els seus fons i marges, i l’espai pròxim a la costa formen part d’ANEI, incloent-hi algunes taques que, pel seu valor ecològic, estan declarades com AANP. La resta de l’àmbit té la consideració d’àrea natural d’interès territorial). A més, les àrees declarades ANEI estan incloses a la Xarxa Natura 2000. A tot això descrit anteriorment, s’hi afegeix que la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Aquestes determinacions territorials aporten totes les garanties de protecció per a la preservació del patrimoni cultural, paisatgístic i natural que alberga el component.

L’àmbit del component es localitza íntegrament al municipi d’Alaior, entre els barrancs de Torrevella, a l’oest, i el barranc de cala en Porter. Es pot considerar una àrea de transició entre el característic paisatge de barrancs profunds del component C4 i la planícia calcària poc accidentada del sud-est del Migjorn. A la plataforma miocènica de l’àmbit, hi destaquen bombaments suaus que es corresponen amb eixos de progradació de l’antiga plataforma marina. Sobre un punt culminant d’un d’aquests eixos s’emplacen els talaiots del poblat més important del component, el de Torre d’en Galmés, una fita principal del sistema d’assentaments d’aquesta part de l’illa, amb una àmplia i espectacular conca visual inclosa a l’àmbit.

Els processos de dissolució de la calcària han generat, com en altres àrees del Migjorn, depressions on s’acumulen les argiles de descalcificació, sobre les que es desenvolupen fèrtils sòls conreats o dedicats a pasturatge. En contrast amb les àrees llaurades, els terrenys més pedregosos, on aflora la roca mare calcària, estan entapissats per un matoll d’ullastre. Aquest mosaic de terres de conreu, pastures i matolls apareix distribuït en un parcel·lari de finques geomètriques de mida mitjana tancades per un reticle de centenars de quilòmetres de parets seques, que configuren en aquest àmbit un paisatge agropecuari construït de notable valor, molt representatiu del Migjorn menorquí i en excel·lent estat de conservació. Els diferents llocs, que en molts casos donen nom als jaciments talaiòtics, articulen un paisatge amb caràcter, coherent i llegible que envolta i integra els vestigis prehistòrics com a elements de valor excepcional i d’interpretació del paisatge actual a partir de les petjades del passat.

Constitueix un espai d’elevada densitat en termes arqueològics, ja que s’han inventariat 25 llocs en una superfície de 632 hectàrees. L’àrea està presidida pel poblat de Torre d’en Galmés, un dels assentaments prehistòrics més grans de l’illa, que va ser ocupat des de l’inici del període Naviforme (1600 aC) fins a l’època medieval. Es tracta del poblat prehistòric més ben conservat de Menorca i de les Balears. En aquest emplaçament es localitzen abundants cases de planta circular en bon estat, totes de grans dimensions, amb pati central, sitges per acumular béns i recintes coberts (sales hipòstiles) adossats.
A la Torre d’en Galmés, s’hi documenten tres talaiots espectaculars a la part més elevada del poblat i presenta una visibilitat pràcticament idèntica que controla gairebé tota la zona. A més, compta amb quatre hipogeus amb funcions funeràries i amb una de les millors mostres de la singular cultura de l’aigua associada als poblats talaiòtics, amb diversos elements i artefactes com un sofisticat sistema de recollida d’aigua, bassetes o cassoletes de decantació i cisternes excavades a la roca.

El recinte de taula de Torre d’en Galmés és un dels més ben conservats de l’illa. En termes arqueoastronòmics, la seva orientació constitueix un atribut excepcional, ja que és un dels trets més singulars que caracteritzen les taules. L’ampli horitzó meridional de referència, totalment buidat d’elements geogràfics particulars i amb la mar a la llunyania, es conserva encara lliure de qualsevol element pertorbador i en condicions pràcticament idèntiques a les de la prehistòria. La seva visió des de la taula recrea nítidament la percepció del paisatge terrestre i celeste que, des d’aquest lloc, van tenir els pobladors del Talaiòtic Final en la celebració dels seus rituals.

L’àmbit també acull les restes d’uns altres dos talaiots i els seus poblats, així com de cinc assentaments. En aquest context, un cas ressenyable de construcció ciclòpia és el de na Comerma de sa Garita, situada una mica més al sud de Torre d’en Galmés. Es tracta d’un edifici excepcional i arquitectònicament complex, però que constitueix un gran enigma en l’arquitectura prehistòrica menorquina. Per les seves característiques formals i l’amplitud dels seus espais, aparenta ser un edifici públic o religiós. La presència d’una pilastra que recorda la de les taules en una de les seves cantonades indica que cronològicament pot adscriure’s al període Talaiòtic Final, encara que no es tracti d’un recinte de taula pròpiament dit.

Els espais funeraris, no visibles i apartats dels assentaments, es distribueixen a l’entorn del barranc de cala en Porter i especialment als penyals costaners. Aquests inclouen restes d’una naveta d’enterrament i diversos hipogeus. No obstant això, l’element funerari més significatiu de l’àmbit és el dolmen o sepulcre megalític de ses Roques Llises, que és el sepulcre megalític més ben conservat de les Balears. Encara que cronològicament està fora dels períodes considerats per al bé proposat, el seu interès és doble. D’una banda, fins que van ser descoberts els hipogeus amb façana megalítica de Biniai Nou, era considerat l’edifici més antic de Menorca (1900 aC). De l’altra, el seu patró d’orientació revela un paral·lelisme clar amb les navetes funeràries.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associat

• Torre d'en Galmés. Constitueix un dels majors assentaments prehistòrics de l’illa i representa el poblat prehistòric més ben conservat de les Balears, l’ús del qual es va prolongar fins a l’època medieval. Això exemplifica la inusual persistència en el temps de molts elements propis d’aquesta cultura (criteri iii). A més dels seus tres grans talaiots, alberga la millor representació de les cases circulars, úniques i exclusives de Menorca, la monumentalitat de les quals s’expressa en les seves formes espectaculars i alçàries inusuals, incloent-hi tipologies amb sales hipòstiles associades. També el recinte de taula és un dels més ben conservats de l’illa i mostra de manera nítida el patró d’orientació que singularitza aquestes excepcionals obres respecte a altres cultures contemporànies de característiques ciclòpies similars. Integra realitzacions genuïnes i representatives de la cultura de l’aigua talaiòtica, com ara els sistemes de captació i filtrat d’aigua i les cisternes d’emmagatzematge (criteri iv).
• Ses Roques Llises. Aquest sepulcre megalític constitueix una de les evidències més excepcionals i més ben conservades de les primeres construccions documentades precedents a la irrupció de l’arquitectura ciclòpia a l’illa i a les Balears. Mostra un patró d’orientació que en termes arqueoastronòmics la singularitza enfront d’altres cultures i expressions similars contemporànies (criteri iv).

 

• Paisatge associat. Més que en cap altre lloc de Menorca, en aquest espai és on millor es manifesta la vigorosa relació entre el paisatge i el celatge que caracteritzava la cultura talaiòtica. La visió des de la taula de Torre d’en Galmés presenta, cap a l’horitzó meridional, un paisatge primari i pla, tot just sense alteracions, molt similar al que s’observava a la prehistòria. A més, l’excepcional qualitat del cel a l’àmbit permet apreciar encara avui dia fenòmens celestes equivalents, malgrat que no idèntics a causa de la precessió dels equinoccis, als quals formaven part de la cosmovisió dels antics pobladors i sustentaven molts dels seus ritus i creences (criteri iii).

Protecció del component i usos del sòl
El 78 % dels vestigis arqueològics catalogats en aquest espai estan declarats bé d’interès cultural. Els alts valors naturals, paisatgístics i agraris tradicionals de l’àmbit estan protegits en el PTI per ANEI i ANIT en el cas dels terrenys immediats a la costa, els barrancs i àrees pròximes, així com les àrees pedregoses cobertes de matoll. Els sòls de més elevat potencial agrari estan protegits en qualitat d’àrees d’interès agrari. A més, tota la franja costanera al sud i l’entorn del barranc de cala en Porter estan incloses a la xarxa Natura 2000. També la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Totes aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció ambiental de l’àmbit i estan absolutament en sintonia amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component.

El component es desplega des de la desembocadura dels barrancs que convergeixen a Calescoves (Biniedrís i Son Domingo), ascendeix pel barranc de Biniedrís i assoleix la planícia calcària poc accidentada del sud-est del Migjorn, travessant dues unitats de paisatge clarament diferenciades. La zona més pròxima a la costa s’insereix en la unitat paisatgística anomenada barrancs i plataformes del Migjorn oriental, mentre que l’àmbit situat cap a l’interior de l’illa s’inclou en la unitat coneguda per planícies del Migjorn d’Alaior a Maó. La totalitat del component es troba dins del terme municipal d’Alaior.

Des de la costa fins a la zona intermèdia de l’àmbit, a l’altura del poblat de So na Caçana, el paisatge vegetal es caracteritza per la presència de masses relativament denses d’ullastre. Juntament amb els penya-segats que es despleguen a la desembocadura dels barrancs, l’àmbit presenta un paisatge de marcat caràcter natural a les escarpes, poc antropitzat, que dona fe de la vocació prehistòrica de territori funerari. A partir d’aquest punt, sobre la plana calcària apareix una mostra excel·lent de l’excepcional agroecosistema menorquí, on es combinen màquies d’ullastre amb terres de cultiu i pastures confinades al reticle de paret seca. Constitueix l’exemple més ben conservat del paisatge rural del sud-est del Migjorn que tanca, a més, una gran quantitat de monuments i vestigis d’assentaments prehistòrics.

En conjunt, constitueix un espai molt dens en termes arqueològics. Han estat inventariats 57 llocs en aquest àmbit de 502 hectàrees, tenint en compte, a més, que alguns jaciments concentren múltiples i diverses construccions associades al seu entorn. S’hi comptabilitzen quatre poblats talaiòtics i restes d’altres cinc assentaments de menor envergadura. El patró d’assentament explica un poblament distribuït, característic de les planícies del Migjorn oriental, on no hi ha un nucli dominant. Igualment, presenta nou talaiots, entre els quals destaquen els de Torralba d’en Salort i Cotaina d’en Carreres, que es configuren com els colls d’ampolla de la xarxa d’intervisibilitat.

El poblat de Torralba d’en Salort és un dels més coneguts de Menorca i concentra, a més del recinte de taula més ben conservat i espectacular de l’illa, dos talaiots de planta circular, una sala hipòstila, una singular cabanya de planta circular del període Naviforme, així com un conjunt de coves artificials d’enterrament una mica allunyades d’aquest. L’orientació de la taula, l’ús de la qual es va prolongar fins a ben entrat el segle II aC, és també singular, ja que es tracta d’un dels dos casos en què aquests excepcionals monuments de Menorca no estan orientats al sud. En aquesta taula se’n constata l’orientació a l’estrella Sírius, la més brillant del cel, però així i tot en un context de relacions coherent al de la resta de les taules. És rellevant que es tracta d’un dels pocs llocs en què conviuen en un espai reduït tres tipus de construccions ciclòpies representatives de cada període: Naviforme, Talaiòtic i Talaiòtic Final.

El jaciment de So na Caçana, situat a uns 3 quilòmetres al sud de Torralba d’en Salort, és un assentament de característiques excepcionals, ja que és l’únic conegut amb més d’un recinte de taula. Si a això li afegim que el jaciment compta amb dos talaiots de tipologia poc ortodoxa, es conclou que reuneix les condicions per considerar l’enclavament com un santuari. No obstant això, no deixa de ser un poblat, perquè també s’hi localitzen representacions de cases circulars del període Talaiòtic Final. Com a molts poblats prehistòrics de l’illa, el seu ús es va prolongar més enllà de l’època romana, com es pot constatar en aquest cas per l’existència d’un petit cementiri islàmic.

Molt pròxim a So na Caçana, es localitza l’assentament de Torrellisar, on es documenten dos talaiots, així com un recinte de taula amb un accés consistent en un corredor cobert, construït amb murs de pedra seca històrica. Aquest assentament es localitza en un espai d’important visualització i en conjunt aporta un exemple interessant de simbiosi entre l’arquitectura ciclòpia talaiòtica i l’obra de paret seca que caracteritza el paisatge rural tradicional.

L’àmbit del component del bé aporta singulars obres associades a la cultura prehistòrica de l’aigua. Hi destaca el pou de na Patarrà, situat a uns 150 metres del poblat de Torralba d’en Salort, una construcció espectacular de caràcter únic en l’àmbit insular mediterrani. El seu disseny enginyós aprofita les diàclasis naturals obertes a la roca, on es van tallar graons a les parets formant fins a nou trams de complexes escales helicoidals.

Els espais funeraris en aquest component il·lustren nítidament els trets singulars que caracteritzaven la dualitat del món dels vius i el dels morts en aquesta cultura, així com els seus patrons territorials singulars. Al territori dels morts destaquen dos esdeveniments excepcionals: l’espectacular paisatge funerari de Calescoves i les navetes d’enterrament de Rafal Rubí.

A la desembocadura dels barrancs de Biniedrís i Son Domingo se situa la cala anomenada Calescoves, un àmbit de valor paisatgístic extraordinari que alberga una necròpoli excepcional de coves artificials penjada dels penya-segats calcaris. Es tracta de la necròpoli més extensa de l’illa, on s’han identificat més de 90 coves d’enterrament de molt diverses tipologies, que abasten des del període Naviforme fins al Talaiòtic Final. El conjunt de Calescoves ha estat escenari dels rituals funeraris de les comunitats prehistòriques de Menorca durant gairebé 1.500 anys. A més, les seves excavacions han aportat nombroses restes materials, inclosos artefactes religiosos i dipòsits funeraris, que donen múltiples evidències de l’univers de creences i rituals funeraris d’aquestes comunitats prehistòriques a través dels diferents períodes. En termes arqueoastronòmics destaca la singularitat del santuari rupestre de Calescoves, conegut com la cova dels Jurats, que presenta una orientació similar a la que s’atorgava als recintes de taula. Però Calescoves també és més que una necròpoli, en aquests paratges hi ha un reducte costaner fortificat, una de les poques representacions del bé d’assentaments al litoral, i restes de quan va ser un ancoratge important, a més d’un petit santuari d’època romana.

El patrimoni arqueològic subaquàtic també és destacable en aquest component. La delimitació del component inclou l’àmbit marí corresponent a l’entorn de l’ancoratge de Calescoves. En aquest espai marí, s’hi localitzen derelictes importants que alberguen evidències materials notables que il·lustren els intercanvis i les relacions amb l’exterior que mantenien els antics pobladors.

Els vestigis de navetes funeràries estan ben representats al component. Destaquen pel seu bon estat de conservació les navetes d’enterrament de Rafal Rubí, situades a l’extrem nord-est del component, que mostren clarament la preferència d’aquestes construccions per situar-se en zones planes còncaves, visualment delimitades i recollides, tal com passava amb es Tudons. Efectivament, l’estudi topogràfic i geomorfològic de l’entorn de les dues navetes posa de manifest la seva localització en un pla de modestes dimensions, lleugerament còncau, resultat de la dissolució superficial de les calcàries del Migjorn —el que es coneix en geomorfologia càrstica com pòlie—, vorejat per un petit escarpre calcari, una configuració molt semblant a la de l’entorn de la naveta des Tudons. La construcció d’aquestes tombes exclusives de Menorca es remunta al període Naviforme (1400 aC). Rafal Rubí representa un cas singular d’àmbit funerari que inclou dues monumentals navetes d’enterrament en un paisatge natural i rural molt característic del Migjorn menorquí. A aquestes construccions, caldria afegir-hi unes altres navetes presents, com les de Cotaina i Torrellisar, en aquest cas de planta circular. També en el context del component ressalta la presència de la cova de Biniedrís, ja que les seves restes han aportat evidències d’originals rituals funeraris com el de pentinar la mort, que incloïa el tenyit de cabells. Això també s’ha constatat en altres jaciments importants com la cova des Carritx, on es va identificar per primera vegada.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Torralba d'en Salort. El poblat ostenta el privilegi d’albergar el recinte de taula més ben conservat de Menorca, que és encara més excepcional per dues raons. En termes arqueoastronòmics representa l’excepció a la regla en el patró d’orientació d’aquests monuments, i en termes cronològics aporta la singularitat d’haver estat emprat fins a dos segles després de l’ocàs de la cultura talaiòtica. Constitueix, a més, un cas singular de convivència de construccions ciclòpies representatives de tots els períodes, incloent-hi obres excepcionals associades a la cultura de l’aigua (criteris iii i iv).
• Rafal Rubí. Representa un dels pocs enclavaments de l’illa que alberga dues navetes d’enterrament, monuments únics i exclusius de Menorca. També il·lustra la singular dualitat territorial entre espais funeraris i assentaments que caracteritza les expressions d’aquesta cultura (criteri iv).
• So Na Caçana. És l’únic exemple d’assentament conegut dotat de dos recintes de taula i, segons les evidències, es tracta d’un cas excepcional de poblat religiós (criteri iv).
• Calascoves. El conjunt de recintes funeraris de Calescoves representa la necròpoli més extensa de l’illa. Les nombroses coves d’enterrament repartides per la cala i cap a l’interior dels barrancs que la formen inclouen una àmplia diversitat tipològica que il·lustra les diferents etapes que abasten tots els períodes de la prehistòria de l’illa (criteri iv). Les nombroses troballes materials aportades proporcionen una finestra excepcional al coneixement dels rituals funeraris de les comunitats prehistòriques des del Navifome fins al Talaiòtic Final (criteri iii).
• Paisatge associat. Constitueix el component que millor representa les originals relacions entre el món dels vius i el dels morts que caracteritzava a aquestes societats prehistòriques, els trets de les quals encara són tangibles en aquest component (criteri iii). A la seva meitat sud es desenvolupa el paisatge funerari, ocult a l’interior dels barrancs i els penya-segats de la seva desembocadura, pràcticament inalterat des de la prehistòria i, a la meitat nord, emergeix un àmbit representatiu de l’agroecosistema menorquí que il·lustra el procés excepcional de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric (criteri iv).

Atributs immaterials.
Aquest component representa bé el poder que ha emanat de les obres ciclòpies dels avantpassats a l’hora d’inspirar els mites i les llegendes que han format part del patrimoni cultural immaterial menorquí. Bona mostra d’això és la llegenda dels cinc gegants que es reunien al voltant de la taula de Torralba d’en Salort, o el mite que considerava el pou de na Patarrà com una de les entrades a l’infern (criteri iii).


Protecció del component i usos del sòl
El 75 % dels vestigis arqueològics catalogats en el component estan declarats bé d’interès cultural, incloent-hi la totalitat dels citats en la descripció. Els valors naturals i paisatgístics del tram inferior de l’espai fins a la costa n’han propiciat la protecció en el marc del PTIMe com a ANEI i àrea natural d’interès territorial. La resta de l’espai, d’alt valor agrícola tradicional i rellevant interès paisatgístic, està qualificat d’AIA, exceptuat la corona que envolta la necròpoli de Cotaina, també considerada ANIT. La zona sud, corresponent a gran part de l’espai funerari, està inclosa a la Xarxa Natura 2000. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Aquestes determinacions territorials garanteixen la protecció de l’àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component (vegeu la secció 5.b).

L’àmbit del component s’assenteixi sobre la planícia calcària poc accidentada d’aquesta zona de l’illa pertanyent al municipi de Maó. Els monuments talaiòtics estan abrigallats pel tradicional paisatge en mosaic configurat per màquies d’ullastre i terres de pastures i cultius integrades en la densa malla de paret seca. El seu bon nivell de conservació, en una zona pròxima a l’àmbit urbà de Maó i a l’aeroport, il·lustra el poderós procés de resiliència del paisatge ciclopi prehistòric i l’històric fins als nostres dies i la seva extraordinària pervivència.

La major part del component està inclòs en la unitat paisatgística anomenada les planícies del Migjorn d’Alaior a Maó. El seu extrem oriental s’insereix en la unitat de l’àmbit periurbà de Maó-es Castell (Cornia Nou), participant de les mateixes característiques geomorfològiques i d’usos del sòl.

En conjunt, constitueix un espai dens en termes arqueològics. Tretze llocs han estat inventariats en aquest àmbit de 104 hectàrees. Igual que en el component C6, el patró d’assentament a la zona indica un poblament relativament distribuït, fins i tot considerant que poblats com Talatí de Dalt i Torelló Vell tenien una extensió apreciable, superior a les tres hectàrees. Alberga igualment sis talaiots, dos per poblat. Els grans talaiots de Cornia Nou, Torelló i Talatí de Dalt són els que concentren el nombre més alt de connexions visuals en l’àmbit.

El poblat talaiòtic de Talatí de Dalt és un dels més emblemàtics de l’illa. Hi ha contribuït el seu bon estat de conservació i l’harmoniosa integració en el paisatge rural circumdant delimitat per la paret de pedra seca. Aquest assentament es pot considerar excepcional per diversos motius. A més dels dos talaiots, presenta un singular recinte de taula amb una pilastra derrocada que va quedar recolzada al capitell de la taula. La seva imatge s’ha convertit en un de les icones de l’illa. L’assentament també inclou un dels pocs espais documentats als poblats talaiòtics especialitzat com a zona econòmica independent per a tasques productives, com ara la ceràmica, la fabricació d’utillatge o l’emmagatzematge. Aquest espai està format per una sèrie de recintes coberts que incorporen cobertes a base de grans lloses de pedra. Així es confirma la pervivència d’aquesta tècnica fins al període Talaiòtic Final. Malgrat ser molt similars a les sales hipòstiles adossades als cercles, també representats en aquest espai, les seves funcionalitats són molt diferents. Finalment, també en aquesta zona es conserven restes de paviment. Ara com ara és l’únic espai excavat que permet aportar evidències sobre aquesta mena d’elements urbans en un poblat talaiòtic.

El jaciment de Torelló conserva les restes del que va ser un important poblat talaiòtic i dos talaiots, així com les restes d’una casa circular del Talaiòtic Final i d’un sistema de recollida d’aigua. Dels dos talaiots, sobresurt l’anomenat talaiot de Torelló, el més espectacular i monumental de l’illa, que correspon al tipus massís troncocònic amb planta superior. Juntament amb els talaiots Cornia Nou i Torelló representa el període inicial d’aquestes construccions monumentals. L’altura d’aquest talaiot li confereix un control visual important sobre l’àrea a curta, mitjana i llarga distància, connectant visualment tant amb l’àrea de Talatí de Dalt com amb els assentaments localitzats més cap a l’est, com ara Cornia Nou i Trepucó.

El poblat de Cornia Nou es localitza sobre una elevació del terreny, una plataforma de marès que va ser emprada per a l’extracció de pedra a la construcció de l’assentament. De menor dimensió que els anteriors, es caracteritza per la presència de dos talaiots que es corresponen amb la fase inicial del període Talaiòtic, caracteritzada per la irrupció d’aquestes edificacions, i just quan van assolir la seva major monumentalitat. L’anomenat talaiot Oest, massís i de perfil troncocònic, amb edificis adossats i una escala monumental, constitueix un dels exemples paradigmàtics i més estudiats d’aquesta mena de construccions i de les tècniques ciclòpies utilitzades. Les recerques arqueològiques apunten a considerar un dels edificis adossats com a antecedent dels excepcionals recintes de taula. Les excavacions en aquest poblat han aportat múltiples restes de la cultura material (telers, eines d’os, objectes metàl·lics i lítics) que han subministrat abundants evidències sobre els usos i costums de les societats talaiòtiques.

El component del bé acull mostres rellevants dels singulars enginys hidràulics prehistòrics, incloent-hi pous, cisternes i sistemes de canalització per alimentar-los, especialment als poblats de Cornia Nou, Talatí de Dalt i Torelló. El cas de Cornia Nou és especialment rellevant, ja que aporta exemples magnífics de sistemes d’emmagatzematge de diferents cronologies, incloent-hi algunes cisternes espectaculars.

En termes funeraris, l’àmbit compta amb més d’una desena d’hipogeus, incloent-hi representacions dels anomenats hipogeus de planta de forn, pertanyents al període Naviforme.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Talatí de Dalt. A més d’incloure una de les taules més emblemàtiques i diversos cercles, monuments excepcionals i exclusius de Menorca, el poblat acull obres hidràuliques singulars i evidències de la pervivència de l’ús de les excepcionals cobertes a base de grans lloses de pedra fins al Talaiòtic Final (criteri iv). Alberga la millor i més completa representació d’un espai pavimentat i especialitzat en les produccions d’objectes i emmagatzematge que testifiquen els trets urbans que adquireixen els poblats talaiòtics en la seva evolució (criteri iii).
• Torelló. Alberga el talaiot de Torelló, el més espectacular i alt de les Balears i un dels més ben conservats, així com els vestigis d’una monumental casa circular i restes d’artefactes hidràulics singulars (criteri iv).
• Cornia Nou. El poblat, els originals talaiots i els seus edificis adossats, han aportat evidències excepcionals sobre les singulars pautes d’organització social d’aquestes comunitats i la gestió de les seves produccions agrícoles (criteri iii), així com obres excepcionals de la cultura de l’aigua talaiòtica singular, corresponents a diferents cronologies (criteri iv).
• Talaiots. Els monumentals talaiots d’aquest component constitueixen la millor representació dels talaiots en la seva etapa inicial, les obres que van marcar el principi d’una gran transformació cultural a l’illa, determinant l’emergència del període Talaiòtic. Els primers talaiots són, sens dubte, els més monumentals i espectaculars i constitueixen un testimoniatge excepcional del treball colossal escomès per part d’aquests grups humans, tenint en compte el nombre d’efectius poblacionals i els limitats recursos tècnics disponibles (criteri iii).
• Paisatge associat. Les construccions ciclòpies s’insereixen en un paisatge viu i ben conservat, representatiu del tradicional mosaic agroforestal menorquí, especialment a l’entorn de Talatí de Dalt. L’àmbit és representatiu de la persistència de les manifestacions talaiòtiques i els seus paisatges associats, fins i tot en zones sotmeses a la pressió del desenvolupament urbà dels darrers temps històrics (criteri iii).

Protecció de el component i usos de terra
El 46 % dels vestigis arqueològics catalogats en aquest component estan declarats bé d’interès cultural. La major part del component està qualificat pel PTI com a AIA. L’extrem oriental (Cornia Nou), contigu a l’àmbit urbà, és considerat com a àrea de transició. Finalment, l’àmbit restant està qualificat de sòl rústic de règim general. No obstant això, en aquest cas és molt important destacar que la revisió del PTI (2020) enforteix especialment la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Aquestes determinacions territorials, i en particular la d’AIP, garanteixen la protecció de l’àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del patrimoni prehistòric i paisatgístic que alberga el component (vegeu la secció 5.b).

Igual que en el cas del C7, aquest reduït component s’assenta sobre la plataforma de calcarenites miocèniques que caracteritza aquesta zona de Migjorn al sud-est de l’illa. Està inclòs en la unitat paisatgística anomenada zona periurbana de Maó-es Castell. L’àmbit del component es correspon bàsicament amb la zona arqueològica que conté els vestigis del gran poblat talaiòtic de Trepucó.
Amb una superfície pròxima a les 5 hectàrees, va ser un dels poblats més importants de l’illa, molt similar en extensió al de Torre d’en Galmés. El que resulta singular d’aquest component és l’alt grau de conservació dels seus elements i atributs en una zona confrontant amb l’àmbit urbà de Maó. Així, es constitueix en una autèntica reserva del patrimoni prehistòric. Aquest fet dona testimoniatge de l’actitud de la societat menorquina a l’hora de reconèixer i respectar aquests monuments. També és un lloc referent d’alguns episodis de la història moderna: va ser caserna general durant el setge francoespanyol al castell de Sant Felip (1781-1782), destinació vuitcentista d’erudits locals i viatgers il·lustres i primer jaciment menorquí a ser excavat científicament el 1930.

El poblat inclou dos talaiots. L’imponent talaiot central, d’estil massís, és el més ample de les illes Balears. A la seva part superior es documenta una espècie de portal, a més d’una habitació de tendència absidal. Així mateix, exerceix com a node de control visual als assentaments del seu entorn.

El poblat compta amb un recinte de taula monumental. L’excavació del 1930 feta per Margaret Murray va representar una gran quantitat de ceràmica, ossos d’animals i carbons que van aportar les primeres evidències de l’ús religiós i funcionalitat ritual d’aquestes excepcionals construccions. Amb prop de cinc metres d’alçària, la taula del recinte es converteix en la més alta i espectacular de Menorca. A més, alberga un interessant conjunt d’habitatges circulars talaiòtics. Més enllà dels límits de l’assentament, i a la vora del component, hi ha una necròpoli on s’identifiquen dues coves amb mur ciclopi.

El fet que l’assentament fos arrasat durant la Segona Guerra Púnica va provocar el seu abandonament sobtat. Això va fer possible que en el moment de les excavacions arqueològiques sortís a la llum un utillatge domèstic admirablement conservat que està exposat al Museu de Menorca. Així, hi trobam botons esferoidals, tapadores amb cercles concèntrics, ceràmica talaiòtica i del Naviforme, ceràmica romana republicana i gots ibers, a més de les esmentades restes rituals. Trepucó es converteix en una de les finestres privilegiades al coneixement de la prehistòria menorquina.




Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Recinte de taula i cases circulars. El recinte de taula del poblat acull la taula més alta i espectacular de l’illa, i el jaciment integra diversos cercles, que representen aquests monuments únics i excepcionals de Menorca (criteri iv). A més, es configura com una autèntica reserva patrimonial a l’entorn periurbà de Maó, que ha resistit el pas del temps i múltiples avatars. És un exemple de l’excepcional persistència d’aquests monuments al llarg de la història de l’illa (criteri iii).
• Atributs immaterials. Constitueix un dels poblats prehistòrics més emblemàtics de Menorca, la notorietat dels quals es remunta al segle xix. Va ser visita obligada de viatgers il·lustres vuitcentistes i erudits i ha estat testimoni i seu d’esdeveniments decisius en la història de l’illa. Ostenta la condició de ser el primer jaciment excavat científicament de l’època moderna, un fet que va marcar decisivament l’obertura de la prehistòria de Menorca a l’arqueologia (criteri iii).

Protecció del component i usos del sòl
La totalitat de l’àmbit del component està declarat bé d’interès cultural com a jaciment arqueològic. Els terrenys sobre els quals s’assenta el poblat i la totalitat del component estan qualificats com a sòl rústic general. No obstant això, la nova revisió del PTI (2020) enforteix especialment la salvaguarda del component amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic. Aquestes determinacions territorials garanteixen plenament la protecció de l’àmbit i són absolutament coherents amb la preservació del seu patrimoni, a més de considerar que la declaració de BIC es troba a la cúspide de la piràmide de protecció i garanteix plenament la preservació de la totalitat del component.

Situat a la meitat nord de l’illa, la Tramuntana, el component del bé engloba una porció del nord-est insular i l’illot anomenat illa d’en Colom. Se situa sobre un substrat geològic totalment diferent de la resta dels components. La major part dels terrenys es corresponen amb materials del Paleozoic (Devonià i Carbonífer), el que  en termes geològics s’ha anomenat la Menorca fosca. A la resta hi ha afloraments de dunes fòssils o calcarenites consolidades del quaternari.

La cobertura vegetal que defineix aquest paisatge és també molt diferent de la de la resta dels components. Cap a l’interior apareix un ullastrar dens i de gran desenvolupament localitzat sobre els pujols, que contrasta amb el tapís de pastures i cultius de farratge que se situen als fons còncaus i a mig vessant. La franja litoral acull hàbitats costaners d’extraordinari interès per a la flora i la fauna, incloent-hi la presència de pinars i savinars, així com el sistema de llacunes i marenys litorals.

Tot el domini del component constitueix un espai d’interès ecològic extraordinari, en el qual destaca l’albufera des Grau. Es tracta d’una zona humida d’importància excepcional que constitueix l’element paisatgístic emblemàtic d’aquest àmbit. De fet, és la fita fonamental de la zona nuclear de la reserva de la biosfera de Menorca.

Les evidències indiquen que durant la prehistòria el paisatge en aquesta zona tenia uns trets bastant similars als actuals, amb alternança de zones humides i inundables a les parts baixes i petites elevacions de formes còniques. Les zones humides han desaparegut en altres paratges de la Tramuntana després de les obres de drenatge dels darrers segles, però es conserven en major mesura en aquest component. Les baixes densitats d’ocupació prehistòrica que s’observen en àmplies zones de la Tramuntana com aquesta òbviament són imputables a les limitacions agrològiques que presentava aquest medi per a aquelles poblacions. Es tractava, doncs, d’unes comunitats que van haver d’afrontar dificultats afegides i que en l’àmbit del component s’evidencia en un sistema de poblament que triava les zones més elevades del terreny i allunyades de les zones pantanoses.

Tot l’espai està inclòs en la unitat paisatgística anomenada mosaic agroforestal sobre pujols i tàlvegs paleozoics. En termes d’usos del sòl, l’interior del component es caracteritza per l’aprofitament de pastures i cultius farratgers en les zones no forestals. Constitueixen unes activitats tradicionals que es remunten a temps molt antics, com es pot apreciar a través del ric patrimoni etnològic (pous, barraques) i prehistòric, i la pervivència del qual és garantia del manteniment de la integritat paisatgística i ecològica de l’àmbit.

En conjunt, presenta un espai dens en termes arqueològics. S’han inventariats 28 jaciments i restes prehistòriques en aquest àmbit de 524 hectàrees. A l’interior, s’hi documenta l’existència de dos poblats talaiòtics (sa Torreta de Tramuntana i Morellet), així com vestigis d’altres sis assentaments, quatre dels quals es corresponen amb navetes d’habitació. Això permet constatar l’ocupació d’aquest espai des del període Naviforme i il·lustra l’evolució de les manifestacions ciclòpies a través del temps.
Sa Torreta de Tramuntana és el poblat talaiòtic de referència del nord de l’illa. Situat en una zona elevada, domina gran part de la costa i de les valls que l’envolten. Conserva un talaiot, un recinte de taula —excavat el 1931 per Margaret Murray— i vestigis de diferents cases circulars. El talaiot és de planta oval i d’una singular forma escalonada, ja que està construït a partir de dos cossos superposats, amb una habitació al cim. En el cas de la taula, les excavacions han il·luminat l’existència de peveters de terracota que representen la divinitat púnica Tanit. A més, presenta una orientació singular i diferent del patró d’orientació que caracteritzava aquestes excepcionals construccions ciclòpies.

Malgrat el seu destacat ús miner en la prehistòria, no hi ha evidències d’assentaments talaiòtics a l’illa d’en Colom, encara que s’ha de tenir en compte que el poblat de Morellet hi és molt pròxim, una ubicació molt més propera a la costa del que era habitual per a un assentament talaiòtic.

La mina de coure prehistòrica de sa Mitja Lluna situada a l’illa d’en Colom constitueix un jaciment d’especial importància, no només per la seva excepcional conservació, sinó també perquè actualment és l’única mina prehistòrica coneguda a les illes Balears i una de les poques que es conserven al sud d’Europa. Les datacions radiocarbòniques confirmen l’inici de l’explotació minera a la primera meitat del segon mil·lenni abans de Crist. A més, les anàlisis d’isòtops de plom dutes a terme en artefactes de coure suggereixen que sa Mitja Lluna, al costat d’altres explotacions menorquines, va ser la principal font de coure de les Balears durant el segon mil·lenni abans de Crist.

Les manifestacions funeràries, sempre allunyades dels poblats, també són notables en aquest component. Al sud-est del poblat de sa Torreta es localitzen els vestigis d’una naveta d’enterrament i diversos hipogeus i, cap a la costa, diverses coves naturals d’enterrament.

Atributs: construccions ciclòpies i paisatges associats

• Poblat de sa Torreta de Tramuntana. Constitueix la millor i única representació en el bé seriat del poblament prehistòric del nord de l’illa, la Tramuntana, i aporta un testimoniatge excepcional d’un procés d’ocupació i adaptació humana a un territori limitat, en condicions extremes i amb escassos recursos (criteri iii). La representació en aquest enclavament de monuments únics i exclusius de Menorca es concreta en un recinte de taula, cases circulars i, a una certa distància, les restes d’una naveta d’enterrament (criteri iv).
• Sa Mitja Lluna. Representa un cas excepcional per al coneixement de les societats de l’Edat del Bronze a la Mediterrània, especialment les insulars. Aporta un exemple extraordinari de la tecnologia minera prehistòrica emprada, sense pràcticament alteracions antròpiques posteriors (criteri iii).
• Paisatge associat. El conjunt de vestigis arqueològics s’insereix en un paisatge escassament alterat des de la prehistòria, caracteritzat per la presència de zones inundables i promontoris proveïts de sòls poc fèrtils que donen fe de l’odissea de l’ocupació humana prehistòrica en aquesta part de l’illa. En termes paisatgístics, l’espai està presidit per l’albufera des Grau, avui convertida en la joia ecològica de Menorca i un dels aiguamolls més rellevants de les illes mediterrànies (criteri iii).

Protecció del component i usos de terra
El 78 % dels vestigis arqueològics catalogats en aquest component estan declarats com a bé d’interès cultural, així com la totalitat dels atributs esmentats. La totalitat de l’àmbit està qualificada àrea natural d’especial interès i alt nivell de protecció; és a dir, s’acull al màxim nivell de protecció territorial existent. Tot l’àmbit està inserit a la zona nucli de la reserva de biosfera de Menorca. A més, la revisió del PTI (2020) enforteix la salvaguarda del component, amb la seva zonificació com a àrea d’interès paisatgístic (vegeu la secció 5.b.). En aquest espai predominen els usos naturals, entre els quals s’intercalen aprofitaments agrícoles extensius i zones de pastura. Per tant, les determinacions territorials de protecció i els usos són plenament conseqüents amb la preservació dels valors culturals, naturals i paisatgístics del component.