El viatge talaiòtic de Gaudí és la primera novel·la de l’economista Gabriel Subirats (es Migjorn Gran, 1968), que es va presentar ahir, 22 d’abril, a l’Institut Menorquí d’Estudis (IME). Subirats imagina la visita de l’arquitecte Antoni Gaudí a l’illa entre l’1 i el 7 de maig de 1910, durant la qual va recórrer alguns dels jaciments més emblemàtics de la cultura talaiòtica acompanyat per un grup d’interessants personalitats de l’època, vinculades a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.
Aquest relat de caràcter històric, editat per l’IME, està ambientat a principi del segle xx, un moment apassionant per a l’arqueologia a Menorca, en què destaquen personatges com Francesc Hernández Sanz, impulsor de l’Ateneu de Maó. Gràcies als seus treballs d’investigació i als seus dibuixos, podem conèixer l’estat de molts jaciments en aquella època abans de les intervencions posteriors.
Què us va portar a escriure una novel·la sobre Gaudí? Com vau descobrir la seva vista a Menorca?
Vaig afinar la visita per casualitat, i certa intenció, posant al cercador les paraules Gaudí i Menorca. Una molt breu referència al web d'un estudiós de Gaudí, Josep M. Tarragona i Clarasó, em va exaltar la curiositat. Després de documentar-me sobre l'època i sobre la vida i obra de Gaudí, i constatar, sobretot, certes peculiaritats en l’obra gaudiniana i alguns paral·lelismes històrics, vaig decidir escriure-ho en forma de relat imaginari.
Sembla que de la visita de Gaudí a Menorca només n’hi ha constància a dues notícies publicades a la premsa. Quines són les informacions reals que tenim de la seva estada?
Realment és un fet gairebé inèdit, perquè existeix l'apunt esmentat abans i poca cosa més: a El Bien Público, en la relació dels viatgers del vapor Monte Toro que entren i surten del port de Maó, apareixen els noms de Gaudí i Rubió. Dues són les raons, val a dir, que explicarien el dit viatge com una "escapada": el delicat estat de salut de Gaudí, que li exigia repòs o suau esbargiment, i la seva aversió als mitjans de premsa; així que avui dia, la notícia, per si mateixa, és motiu d’agradable sorpresa.
“La gran quantitat de jaciments sense excavar convertien el passat prehistòric de l’illa en un univers per descobrir, un món per explorar, ple d’interrogants per abordar i d’hipòtesis per contrastar”, tal com deis en el llibre. Quines són les aportacions més apassionats d’aquella època, a parer vostre?
Crec que són aportacions inicials, però essencials per marcar el camí de posada en valor d’un patrimoni extraordinari en tots els sentits. Pensem que l'arqueologia encara no s'havia desplegat com la coneixem ara, tot i que els treballs d’Armstrong, Ramis, Cartailhac o del mateix Hernández conformaven un primer i bàsic compendi teòric de la nostra cultura talaiòtica; les excavacions i les feines de restauració més ambicioses vindrien bastants anys després.
En el vostre relat ficcionat dels dies de Gaudí a Menorca, visitau els jaciments de Talatí de Dalt, Torre d’en Galmés, Rafal Rubí i la naveta des Tudons. Què creis que el devia impactar més de les construccions talaiòtiques? Hi ha alguna certesa sobre quins van ser els llocs que va visitar?
Segurament, més que les suposades funcionalitats de les diverses construccions, la tècnica de la pedra en sec. A més, si hi afegim el sentit espiritual d'alguns elements (les taules o els recintes d’enterrament), davant els mites i tabús socials de l’època, l'emoció i la curiositat estarien ben servides. En la premsa de l'època només hi he trobat aquesta referència: “[...] avui capvespre, Antoni Gaudí i Joan Rubió han sortit a visitar talaiots [...]”. No som historiador, però ja m'agradaria que algú trobàs més informació del seu pas per aquí.
“Aquell dissabte, 7 de maig de 1910, Antoni Gaudí i Cornet ja sabia de més que aquell viatge resultaria revelador per a la seva obra”, sentencia la novel·la. Hi ha constància de la influència de les construccions ciclòpies en l’obra posterior de l’arquitecte?
L'any 1914 Antoni Gaudí culmina el Park Güell amb l'anomenat Turó de les Tres Creus, una espècie de talaiot que domina la part alta d'aquella ciutat jardí, avui parc públic. Pens, i no som l'únic, que la inspiració talaiòtica és evident; i una altra prova la tenim en el mateix parc: un immens espai sota la plaça, construït amb columnes i dissenyat per a la recollida d’aigua de pluja, denominat, curiosament, Sala Hipòstila. En un altre sentit, però açò ja són coses meves, hi ha dues imatges que, posades una al costat de l'altra i observant l'acabat de la pedra, sempre m'han cridat l’atenció: la naveta des Tudons i la Casa Milà.
L’Ateneu de Maó i els seus membres tenen un paper cabdal en el relat, ja que exerceixen com a guies de Gaudí durant la seva estada: “[…] aquell equip formidable de gent, extraordinàriament motivada per conèixer com visqueren els seus avantpassats i del tot implicada a conservar aquell enorme llegat històric”. Quin paper va tenir l’Ateneu en l’estudi de la cultura talaiòtica?
El seu paper va ser fonamental, sense el seu concurs, el llegat que avui mostram orgullosos es trobaria en pitjors condicions o hauria estat més complicat reconstruir-lo. Les contribucions del grup excursionista ateneista, liderat per Francesc Hernández Sanz, són de caràcter científic (museístiques, descriptives i divulgatives, vull dir), com també en una direcció clarament sensibilitzadora, atès que es preocupaven d’avisar els propietaris perquè conservessin els jaciments nets de vegetació, que ja és molt. L'entitat, que havia nascut cinc anys abans amb la finalitat d'estendre el coneixement científic, artístic i literari, s'havia fet càrrec de la Revista de Menorca; el mateix Hernández (catedràtic de dibuix, historiador, arxiver i conservador del Museu Municipal) dirigia la publicació, que es feia ressò de les troballes, recerques, estudis o visites d’estudiosos estrangers. M’atrevesc a proclamar que ens referim als inicis de l’esperit talaiòtic, tal com el podem concebre a hores d’ara.
“Ara ho veig clar! És una illa de pedres… on la pedra n’és, al mateix temps, l’illa…”, afirma Gaudí en un moment de la història. Creis que devia entendre la odissea de la pedra que va suposar aixecar les construccions talaiòtiques?
Més que pel patiment, pens que devia quedar meravellat imaginant com se les devien apanyar per trobar un mètode i unes tècniques que els fessin la feina més fàcil i més eficient. Açò també ho tenc clar, aquella gent feia servir molt millor la intel·ligència que nosaltres, que, davant l’adversitat, sembla que només sabem augmentar les nostres diferències.